11 de gener 2022

07 de gener 2022

En un pueblo de la Alcarria


En esta tierra de España

y en un pueblo de la Alcarria

hay una casa

en la que estoy de posada

y donde tengo, prestadas,

una mesa de pino y una silla de paja.

Un libro tengo también. Y todo mi ajuar se halla

en una sala

muy amplia

y muy blanca

que está en la parte más baja

y más fresca de la casa.

Tiene una luz muy clara

esta sala

tan amplia

y tan blanca...

Una luz muy clara

que entra por una ventana

que da a una calle muy ancha.

Y a la luz de esta ventana

vengo todas las mañanas.

Aquí me siento sobre mi silla de paja

y venzo las horas largas

leyendo en mi libro y viendo cómo pasa

la gente a través de la ventana.

Cosas de poca importancia

parecen un libro y el cristal de una ventana

en un pueblo de la Alcarria,

y, sin embargo, le basta

para sentir todo el ritmo de la vida a mi alma.

Que todo el ritmo del mundo por estos cristales pasa

cuando pasan

ese pastor que va detrás de las cabras

con una enorme cayada,

esa mujer agobiada

con una carga

de leña en la espalda,

esos mendigos que vienen arrastrando sus miserias, de Pastrana,

y esa niña que va a la escuela de tan mala gana.

¡Oh, esa niña! Hace un alto en mi ventana

siempre y se queda a los cristales pegada

como si fuera una estampa.

¡Qué gracia

tiene su cara

en el cristal aplastada

con la barbilla sumida y la naricilla chata!

Yo me río mucho mirándola

y la digo que es una niña muy guapa...

Ella entonces me llama

¡tonto!, y se marcha.

¡Pobre niña! Ya no pasa

por esta calle tan ancha

caminando hacia la escuela de muy mala gana,

ni se para

en mi ventana,

ni se queda a los cristales pegada

como si fuera una estampa.

Que un día se puso mala,

muy mala,

y otro día doblaron por ella a muerto las campanas.

 

Y en una tarde muy clara,

por esta calle tan ancha,

al través de la ventana,

vi cómo se la llevaban

en una caja

muy blanca...

En una caja

muy blanca

que tenía un cristalito en la tapa.

Por aquel cristal se la veía la cara

lo mismo que cuando estaba

pegadita al cristal de mi ventana...

Al cristal de esta ventana

que ahora me recuerda siempre el cristalito de aquella caja

tan blanca.

Todo el ritmo de la vida pasa

por el cristal de mi ventana...

¡Y la muerte también pasa!

 

¡Qué lástima

que no pudiendo cantar otras hazañas,

porque no tengo una patria,

ni una tierra provinciana,

ni una casa

solariega y blasonada,

ni el retrato de un mi abuelo que ganara

una batalla,

ni un sillón de viejo cuero, ni una mesa, ni una espada,

y soy un paria

que apenas tiene una capa...

venga, forzado, a cantar cosas de poca importancia!

 

León Felipe



06 de gener 2022

Els Reis de la il·lusió

LA NIT DE REIS

“Dins d’un piset xic i pobre / que hi ha a peu pla d’un terrat, / treballa una pobra dona, / treballa sense parar.

Si algun cop minven ses forces, / no desmaia, no, que sap / que al mirar a sa filleta, / les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen / que hermosa ha estat sens igual: / avui d’aquella hermosura / sols per record li han quedat, / unes trenes ondejades, / negres, sedoses, brillants, / que, a l’estendre’s damunt d’ella / a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda, / i sembla que amb més afany, / treballa la pobra mare, / tot mirant-se el seu infant.

-Mareta, li diu la nina, / fiqueu-me al llit, que és prou tard, / i tinc por vindran los Reis / i encara no hi hauré anat.

-Qui sap si vindran, filleta! / lo nostre pis, és tan alt!

-Prou, com que baixen del cel, / ja els hi ve bé de passar! / i a fe mare que els espero / amb gran desig aquest any. / Vull que em portin una nina / com aquella que hi ha a baix!

-Les nines, són per les nenes / que ja res falta els hi fa; / tu fill meu, que estàs descalça / los hi tens que demanar / que et portin sabates noves.

-Ai, mare, no em feu plorar! / ja n’estic aconhortada / de caminar a peu descalç, / de portar robeta vella, / de morir-me treballant; / però que em dugan la nina / que jo sempre he demanat! / Des de l’any que van portar-la / a la nena que està a baix, / jo hi he pensat cada dia, / jo de nit l’he somniat. / Ai, mare, i que n’és d’hermosa! / i que bonica que va! / Té una careta tan fina, / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita, / que fins dentetes hi ha! / Obre els ulls quan està dreta, / i, per dormir, els té tancats, / té uns cabellets com de seda / i els té rossos i rissats, / porta lo vestit amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero, i fins guants! / Jo en vull una com aquella, / que tot l’any l’he demanat! / puix si demà quan me llevi, / la nina no haig de trobar, / com que de nit la somnio, / la toco i la duc a braç, / pregaré a Déu que al dormir-me / mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare, / del fons del cor arrencat, / i agafant a sa filleta / i estrenyent-la amb fort abraç: / -Vés-te’n al llit, amor meva / li digué amb febrós afany, / vés, mes a Déu no demanis / que no et vulla despertar, / que la nina que tu esperes, / com la desitges tindràs.

Quan tot just lo dia apunta, / ja la nena s’ha llevat; / plora i riu i salta i brinca, / i el que li passa no sap. / Li han portada aquella nina / que ella tant ha demanat: / li han portada i té la cara / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita / que fins dentetes hi ha! / porta vestidet amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero; i fins guants!

Res li manca, res li manca / de quant ella ha demanat; / sols li falten a la mare, / les trenes negres, brillants, / que fins a terra arribaven, / que hermosejaven son cap, / que entre mig de sa pobresa / les havia tant guardat!”

DOLORS MONSERDÀ (1845-1919)

05 de gener 2022

L'Estrella de Betlem


Aprofito aquesta foto de l'estel C/2020 F3 NEOWISE que ens va visitar l'estiu del 2020 per guiar els Reis Mags fins a les cases de tots els nens perquè cap es quedi sense el seu regal.

Aquesta foto la vaig fer el 19 de juliol del 2020 a La Cerdanya. No és una fotografia per emmarcar ni molt menys. Entre molts dels defectes existents el més destacable és el produït pel moviment de rotació de la Terra. Intentaré fer-la millor quan torni a passar d'aquí a 6.800 anys. 

03 de gener 2022

El pastor de Boí


Per motius que no vénen al cas, vaig arribar a aquesta població de molt petit i recordo, perquè em feia por, que al capvespre pujava a un turó, que diria és el mateix de la fotografia, una dona tota de negre amb el cap cobert per un mocador negre i feia sonar un corn alertan a les vaques que estaven pasturant pels voltants a tornar a l'estable. A poc a poc anaven arriban mentras queia la foscor de la nit. Un tènue i rovellat fanal il·luminava la plaça. Records de la infància.

No he trobat informació sobre aquesta escultura però putser te alguna relació amb lo que acabo de explicà.


La darrera fotografia del 2021

Llac de Matamala (Catalunya del Nord)
 

01 de gener 2022

Loli


Qui anava a dir que els nostres camins un dia es trobarien.

I mira... estem aquí, un any més transitant junts per el camí de la vida.

Gràcies Mª Dolors per acompanyar-me tots aquests anys.

FELIÇ ANY NOU - URTE BERRI ON - FELIZ ANINOVO - FELIZ AÑO NUEVO


En aquests dies tenim per costum posar-nos deures que sabem que no complirem i demanem coses que per aconseguir-les necessitem l'ajuda dels déus i els déus tenen tanta feina que les nostres insignificants peticions es queden al calaix d'objectes oblidats. 
Jo sóc més terrenal i a la meva edat ja no canviaré i tampoc tinc grans coses per demanar ni temps per realitzar-les. Només demanaré i no ho demano als déus sinó als terrenals, que deixem de banda els nostres egoismes personals, econòmics o polítics i si us plau no ho empitjorem més del que està. Ja sé que el món no s'arreglarà mai però si posem tots el nostre granet de sorra segur que alguna cosa aconseguirem. 
Salut per a tots !!!

En estos días tenemos por costumbre ponernos deberes que sabemos que no vamos a cumplir y pedimos cosas que para conseguirlas necesitamos la ayuda de los dioses y los dioses tienen tanto trabajo que nuestras insignificantes peticiones se quedan en el cajón de objetos olvidados. 
Yo soy más terrenal y a mi edad ya no voy a cambiar y tampoco tengo grandes cosas que pedir ni tiempo para realizarlas. Solo voy a pedir y no lo pido a los dioses si no a los terrenales, que dejemos de lado nuestros egoísmos personales, económicos o políticos y por favor no lo empeoremos más de lo que está. Ya se que el mundo no se arreglará nunca pero pongamos todos nuestro granito de arena y seguro que alguna cosa conseguiremos.
¡¡¡ Salud para todos !!!

 

26 de desembre 2021

24 de desembre 2021

Nit de Nadal


Cantant nadales la nit de Nadal

Pessebre construït l'any 1989 per Mª Dolors Carrera Fahr amb figures de Montserrat Carratalà Molleví (1924-2009)

Actualment es troba exposat al Museo Internacional de Arte Belenista, Mollina (Málaga)

23 de desembre 2021

Saint Jean de Pied de Port (Nafarroa Beherea - Baixa Navarra)


 Sant Joan de Peu de Port (en basc Donibane Garazi; en occità Sent Joan Pè de Port; en francès i oficialment Saint-Jean-Pied-de-Port), és la capital de la Baixa Navarra, un dels set territoris que formen Euskal Herria, al departament dels Pirineus Atlàntics i a la regió de la Nova Aquitània.

Massís de la Maladeta

Fotografia presa des del Pla de Beret (Lleida)

El massís de la Maladeta o Maleïdes és el massís muntanyenc amb major altura dels Pirineus. Està situat en la part central de la serralada (a Aragó), lleugerament al sud de la divisòria d'aigües. Al nord es troba la capçalera de la vall de Benasc, i al sud descendeix la vall de Vallibierna.

La seua orientació és de NO-ES, estant la seua cota més septentrional en la Tuca Blanca de Paderna (2.847 msnm), i la més meridional en el Pic de Russell (3.207 msnm). El Pic d'Aragüells (3.044 msnm) és el seu tresmil més occidental, mentre que l'últim contrafort oriental que supera els 3.000 msnm correspon al Tuc de Molières.

El cim més alt és el pic Aneto (3.403,5 msnm). Altres cims importants són el Pic d'Alba (3118 msnm), La Maladeta (3.308 msnm), el Pic Maldito (3.356 msnm), el Pic de Tempestats (3.290 msnm) i el Pic de Russell (3.185 msnm).

En la cara nord es troba la glacera d'Aneto, que és la més extensa del Pirineu, en regressió igual que la resta de glaceres pirinenques. Més avall es troba el refugi de la Renclusa (2.149 msnm), el punt habitat més alt del massís. (Viquipèdia)