INTRODUCCIÓ
Cada dia en sortir al carrer ens trobem amb nombrosa gent que amb prou feines coneixem o ni tan sols sabem qui són ni el que són, però ens saludem... bon dia, bon dia... Són els de sempre, la veïna del quart segona, la fornera, el venedor de periòdics, el cambrer del bar, del bar que anem a prendre el cafè de cada dia i que cada dia coincidim gairebé sempre els mateixos, parlem del temps, de política, dels problemes del país, del gol de Messi del diumenge passat, etc., prenem el cafè, ens acomiadem i cadascun se'n va a les seves obligacions quotidianes, amb les seves històries i les seves cabòries i així tots els dies. Però ens hem posat a pensar alguna vegada qui són realment aquests desconeguts?... que fan?... a què es dediquen?... són enginyers, mestres d'escola, metges o paletes?... no ho sabem i la veritat que no ens importa gaire però potser hauria d'importar-nos. Aquests desconeguts són els que m'ha motivat a confeccionar aquest llibret sobre un altre desconegut, en Francesc d’Assis Joaquín i Ventura.
En Francesc Joaquín, popularment el Frank, va ser un veí de Sant Joan Despí, conegut principalment per la seva singularitat física, però poc conegut per les seves habilitats i totalment desconegut en l'actualitat. Paralític des de la infància va ser un personatge polifacètic, autodidacta i també inventor, a ell li devem, amb la seva aportació al mon de la tecnologia, el que seria la famosa ràdio a transistors.
41 anys després de que en Frank ens deixava, el bon amic Joan Bonich, incansable cercador de documents històrics, anècdotes i curiositats del passat, va decidir un dia dedicar part del seu temps a la recerca d'informació sobre la vida d'en Frank i en part també de la seva extensa família. Amb tota la informació obtinguda, el dia 18 d'abril de 2018, en Joan, amb el suport d’en Josep Mª, germà d’en Frank, ens va oferir una molt interessant xerrada.
I perquè no es quedés solament en una xerrada m'he pres l'atreviment de transcriure amb més o menys encert el que ens va explicar editant, dins dels meus limitats coneixements literaris, aquest petit llibre que recull dades i fotografies del nostre entranyable santjoanenc. Llorenç Lluís i Jané
------ o ------
Andreu Avel·lí Artís i Tomàs, “Sempronio”, prestigiós periodista, escriptor i dibuixant, en la seva quotidiana secció del “Diario de Barcelona” va fer la següent crònica.
He ido a ver al señor Joaquín en su domicilio de San Juan Despí. Y lo he encontrado tal como esperaba: metido en su taller de radiotelefonía, sumergido en un mar de esquemas, bobinas, destornilladores y pilas eléctricas.
Es un tipo curioso y admirable, inválido de las piernas, de resultas de la poliomielitis, posee un cerebro poderoso y analítico y unas manos de plata. Sin estudios especiales, puro autodidacta, puede ser incluido en el renglón de los inventores.
Don Francisco de A. Joaquín debe su actual apoteosis a la utilización de los transistores. En Electrónica, como en otras cosas, estoy pez. Y lo lamento, por cuanto una vez informado he sabido que los transistores son la última palabra de la radio, viniendo a sustituir a las clásicas válvulas, con la ventaja de menos peso y menor gasto. Por lo visto, este vecino de San Juan Despí ha sacado de los transistores, en radiotelefonía, un jugo hasta ahora insospechado por los técnicos.
Los transistores, que hasta la fecha me tenían sin cuidado, preocupaban enormemente a esta legión de aficionados a la industria casera de la radiotelefonía, a estos hombres que tienen el comedor y el dormitorio llenos de herramientas y artefactos.
El señor Joaquín es uno de ellos. Hijo de un avicultor, los azares de la vida y la enfermedad le han obligado a ocuparse, en cambio, a trabajos caseros y apacibles. En su minúsculo taller, las piezas de radio promiscúan curiosamente con las figurillas de “pessebre”. Dos actividades aparentemente antitéticas son hechas compatibles por este hombre joven y macizo, obligado a desplazarse con dificultad.
------ o ------
Francesc d’Assís Joaquín i Ventura, conegut popularment per Frank, va néixer a Barcelona l’any 1921. Era el més gran de vuit germans fruit del matrimoni entre Francesc Joaquín i Pijoan i Antonia Ventura Plana.
Francesc Joaquín i Pijoan era fill de Francesc Joaquín i Miquel i Dolors Pijoan.
Francesc Joaquín i Miquel (Sr. Francisco), orfe de pare i mare, d’aquí ve que els seus cognoms siguin noms propis. Amb el temps es canviaria el de Miquel per Minguell. Va ser adoptat per la família Brufau de Barcelona, el van tractar com a fill propi i li van donar una bona formació acadèmica. El 1898 es va casar amb Dolors Pijoan natural de Sant Pol de Mar i van tenir tres fills, Francesc, el pare de Frank, Maria dels Àngels que va morir molt jove i l’Alfredo.
Dolors Pijoan era la mes petita de vuit germans tots ells dedicats a la agricultura, menys un que va ser pescador i aventurer. Aquest, com molts joves de l’època, va decidir anar a fer “les Amèriques” i va embarcar cap a Cuba a fer fortuna. Va muntar una fàbrica de sodes, una de llumins i altres. Els negocis li funcionaven molt bé però en els assumptes comptables i administratius era un desastre i va reclamar a la seva germana Dolors que anés a ajudar-lo i posar ordre en els seu negocis, la qual, juntament amb el seu marit Francesc, així ho van fer. Instal·lats ja a Cuba van tenir tres fills, com s’ha dit anteriorment. El fill gran, en Francesc, en arribar a l’edat de 18 anys el seu pare va tenir por que l’exèrcit dels Estats Units el reclamés i el va repatriar a Espanya a casa d’uns familiars i així es va lliurar del reclutament.
Amb 18 anys, jove i amb diners se sentia l’amo del món i aviat s’enamora d’una bella jove, Antònia Ventura Plana de Sant Pere de Riudebitlles.
Superada la por de ser reclutat, el seu pare el reclama perquè torni a Cuba però aquest diu que està enamorat i que no se’n va d’Espanya. El seu pare hi accedeix i al cap d’un temps, any 1920, també decideix retornar a Espanya per estar amb el seu fill. Es ven la seva part d’accions i juntament amb una Quantitat important de diners fruit de la loteria decideix, abans de marxar, repartir una quantitat important entre gent necessitada de la població de Camagüey (Cuba).
A la seva arribada a Barcelona compra una torre a la plaça Lesseps de Barcelona, coneguda com la Torre del Coll, situada molt a prop de la Parròquia dels Josepets. I aquí neixen en Frank i l’Antonio.
L'avi Francesc munta al seu fill, juntament amb un soci, una botiga de fotografia. Aquest era un gran aficionat a la fotografia però un mal empresari i al poc temps deixa el negoci i l’absorbeix el seu soci cap a l'any 1923.
L'avi Francesc, per amistats que tenia, compra una casa a Sant Joan Despí, a l'Avinguda Francesc Macià nomenada Cal Sr. Isidre, on es traslladen a viure. El fill Francesc adquireix estudis sobre avicultura i amb els seus coneixements i els diners del seu pare munten una granja de pollastres i gallines ponedores en uns terrenys del carrer Domènech adjacents a la torre. Aplicant una tècnica dels Estats Units que consistia a donar-los llum dia i nit aconsegueixen un creixement més ràpid i una major quantitat d'ous.
La torre va ser reformada pel conegut arquitecte, coetani i col·laborador de Gaudí, Josep M. Jujol i Gibert i el contractista Xaus. A partir d'aleshores la torre va passar a ser coneguda com a Cal Sr. Francisco.
L'any 1936 esclata la Guerra Civil i el Sr. Francisco està inclòs en la llista de persones a eliminar pels anarquistes. En haver viscut a Cuba i sent en aquells temps dominada política i econòmicament pels Estats Units, els dóna dret que a la casa pugui onejar la bandera nord-americana i això els dóna protecció. Mentrestant demanen ajuda al consolat americà i aquest els facilita un avió per ser traslladats a França. Allà els espera el seu germà Alfred, oncle d'en Frank, i s’hi queden fins el final de la Guerra Civil.
Per aquell temps ja havien nascut l’Alfredo (1925-2004), l’Octavi (1927-2002), l’Enric (1930-2019), en Joan Maria (1933-2018), i en Josep Maria (1938-2018).
Trajectòria familiar:
L’Antonio es casa amb Llúcia Cardona, natural de Cornellà, i van tenir cinc fills, Francesc (va morir als 2 anys d’edat), Jaume, Montserrat, Lourdes i Núria.
L’Alfredo, constructor d’obres, casat amb María Brichfeus Babot va tenir dos fills, Alfred i Maria Antònia.
L’Octavi dedicat a la pagesia i empleat d’Aigües de Barcelona es va casar en primeres núpcies amb Nuri Sabatés Verdaguer i en segones núpcies amb Roser Roca de Cal Llàstimes. Amb el primer matrimoni va tenir tres fills, Mercè, Anna Maria i Octavi. Va ser un personatge polifacètic. Pessebrista, figurista, pintor, rapsode, actor aficionat, cantant del Cor de la Flora i participant de la Colla de Geganters de Sant Joan Despí. El seu rostre va quedar immortalitzat el 1984 en la figura del primer gegant de Sant Joan Despí, Joan Pi.
L’Enric, solter, es va iniciar com a mecànic ajustador a Construcciones Mecánicas Brichfeus i posteriorment va ser muntador en una empresa alemanya de maquinària gràfica.
En Joan Maria, ebenista de professió, es va iniciar en la fusteria Buján, Arbones de Cornellá i finalment a Kramer, empresa situada a Alemanya, on es va traslladar i va viure fins la seva mort. Estava casat i va tindre dos fills, Cristian i Martin.
En Josep Maria, paleta i constructor juntament amb el seu germà Alfredo. Gran aficionat al cinema, guanyador de nombrosos premis nacionals i internacionals de cinema amateur. Casat amb Maria Teresa Record Gil van tenir dos fills, Jordi i Maria Teresa.
La Montserrat, mestressa d casa, casada amb Ismael Millán Buj, transportista. Tenen tres fills Josep Maria, Enric i Anna Maria.
I finalment en Frank, el més gran dels vuit germans però mereixedor d’un capítol a part. Nascut el 1921, solter, als 20 mesos d’edat una malaltia infecciosa anomenada poliomielitis produïda per un virus que ataca la medul·la espinal i provoca atròfia muscular i paràlisi, el deixa impossibilitat de les cames per a tota la vida. Això l’obliga a portar una vida amb moltes mancances però el seu bon caràcter i constància el converteixen en un personatge peculiar i agut. Va rebre una formació bàsica en el seu propi domicili pel professor Delgado de l’Ateneu Instructiu i va cursar estudis per correspondència d’electrònica i ràdio a Ràdio Maymó del carrer Pelay a Barcelona, també va cursar estudis d’avicultura.
La seva activitat professional va tenir moltes facetes: reparació i construcció de ràdios i televisors, instal·lació de llums en els remolcs dels primers tractors de Sant Joan Despí, apicultor, vacunació de gallines i castració de pollastres, també va realitzar alguns encàrrecs de figures de pessebre, etc.
En Pere Llach Mestres, gran aficionat a l'electrònica i amic de Frank, li proposa fer societat i muntar un taller de tall de vidre juntament amb Miquel Caldés Rodés. En Pere i en Miquel eren menors d'edat i en Frank amb ja 21 anys figura com a titular de l'empresa Cristalerías San Juan i s’instal·len al carrer de la Barca nº 6, del muntatge dels torns es va fer càrrec el seu germà Enric. I així va funcionar fins al retorn del servei militar del Pere i el Miquel. Llavors en Frank es va desvincular de la societat.
També és l'autor del bust d'Ansel Clavé que forma part del monument dissenyat pel seu germà Alfredo i construït pel seu altre germà Josep Maria, dedicat a aquest insigne català. Està situat a la plaça de l'Estació de Sant Joan Despí.
Amb aquest invent va aconseguir el primer premi internacional i la sorpresa dels tècnics que van reconèixer la seva vàlua i coneixements. Fins i tot li van proposar anar a treballar a Holanda, oferta que va rebutjar per les seves deficiències físiques i la cultura maternalista d'aquells temps.
Aquest premi consistia en un viatge en avió a Holanda per visitar el país i els mundialment famosos laboratoris de les factories Philips, mantenint amplis canvis d'impressions amb els tècnics de l'empresa sobre els transistors, matèria que li apassionava i suggerint la possibilitat d'un transmissor de ràdio funcionant sense altra energia que la procedent de les estacions recollides per l'antena del radiooient.
A l’arribada a l’aeroport del Prat procedent d’Holanda va ser rebut pel seu germà Antonio i el conegut periodista "Sempronio", que li va dedicar una interessant entrevista sobre les seves impressions del viatge. Com a bon observador va concretar així les seves observacions:
País eminentment sobri, grans treballadors, extraordinari civisme.
Com anècdota, relata la sorpresa dels tècnics de Philips en demanar-li els plànols del seu projecte i la seva resposta va ser que no en tenia cap i que els resultats els havia obtingut fent proves i desfent-les fins a trobar l'objectiu que perseguia. Una altra de les anècdotes que va explicar va ser que en una de les visites que va realitzar va perdre el seu encenedor, el va donar ja per perdut, però va tenir la sorpresa que en arribar a l'habitació de l'hotel se'l va trobar a sobre de la tauleta de nit.
Malgrat la seva limitada mobilitat, en Frank va tenir sempre un esperit jovial i inquiet. Per facilitar-li els desplaçaments, el seu germà Enric li va construir un tricicle que consistia en una plataforma, un motor de motocicleta Rieju, un manillar i tres rodes. Aquest artefacte, a banda de facilitar-li la mobilitat, va ser una atracció per la canalla de Sant Joan, que pujaven a sobre perquè els portés a fer una passejada, com podem veure a la foto de dalt i a l’esquerra amb les germanes M. Lluïsa i M Dolors Carrera Fahr. Era l’any 1959.
Mes endavant l’Enric li va construir una carrosseria coberta per protegir-se de les inclemències del temps, com ponem veure a la foto de dalt i a la dreta amb el seu germà Josep Maria pujat a sobre i la seva germana Montserrat amb el seu marit Ismael. El tricicle d’en Frank va ser el primer i únic vehicle autopropulsat destinat al transport de persones construït a Sant Joan Despí. Perquè pogués circular necessitava d’una llicència de fabricació i un permís de circulació. L’empresa Tallers Bracons de Sant Joan Despí, registrada amb llicència de fabricació, els va facilitar tota la documentació necessària per a la legalització del vehicle.
Per aquells temps Sant Joan Despí no arribava ni tan sols als 3.000 habitants, era un poble relativament petit, la gent es coneixia i naturalment el premi aconseguit pel Frank va ser tot un esdeveniment i motiu de conversa a totes les llars i tertúlies de cafè.
En el número 1 del periòdic d’informació local PERFIL editat per F.E.T. i de les J.O.N.S. a la columna de “Vida local” es va publicar aquest fet, però poca cosa més i de mica en mica deixaria de ser notícia i s’aniria quedant en l’oblit, com gairebé sempre passa.
Mai se li ha reconegut la seva aportació a la Ciència. Segurament si en Frank hagués nascut en un altre país, avui dia, el seu nom apareixeria en tots els llibres d’història del ràdio receptor.
Ens va deixar el 5 de maig de 1977 a la edat de 56 anys.
.jpg)
