Uelhs deth Joèu

Els Uelhs deth Joèu (Val d'Aran) es una surgència d'aigua en forma de cascada d'uns 50 hm3 anuals que desembossa al riu Joèu. Forma part d'un dels fenòmens càrstics més interessant de la serralada dels Pirineus. El fenomen comença a la Vals de l'Éssera (Aragó), a 2.074 m d'altitud, molt a prop de la glacera de l'Aneto. El riu Éssera desapareix sota terra a l'anomenat Forat d'Aiguallut. Les aigües apareixen de nou als Uelhs deth Joèu, a uns 3,6 km de distancia en línia recta. Aquesta surgència se situa a 1.658 m d'altitud, a l'Artiga de Lin, dins de la comarca catalana de la Vall d'Aran. Finalment aquestes aigües del riu Joèu desemboquen al riu Garona, és a dir, a l'oceà Atlàntic, i no a la Mar Mediterrània a través del riu Ebre, com fan les aigües no infiltrades de l'Éssera.

Els treballs de l'enginyer Tiburzio Spannochi l'any 1595 son les primeres referències documentades sobre l'aqüífer del riu Joèu. Amb molta intuïció però d'una manera molt encertada, va concloure que les aigües de l'engolidor de Aiguallut alimenten sota terra a la surgència Uelhs deth Joeu. Quasi 200 anys després, l'any 1789, es publiquen els primers treballs de Louis Ramond de Carbonnières qui després d'una exploració per el màssic de Maladetas relaciona el Forat d'Aiguallut amb la surgència del Uelhs deth Joèu. Un segle després, Font i Sagué en el seu Catàlech espeleològich de Catalunya[6] (1897) cita l'Embut del Jueu, com un avenc on es precipita el riu Jueu i que mitjançant un recorregut subterrani d'un quilòmetre, reapareix a la Gola del Jueu (Uelhs deth Joèu). També al llibre de l'enginyer Josep Reig i Palau titulat El Valle de Aran (1895) es recopila molta informació i estudis referents aquesta hipòtesis. Quan Josep Reig i Palau escriu referent a la Gola del Jueu (Uelhs deth Joeu) fa una descripció molt ajustada a la realitat. Aquesta hipòtesis no va a ser completament acceptada fins que Norbert Casteret, l'estiu de 1936, va demostrar per coloració la relació del Forau d'Aiguallut amb els Uelhs deth Joèu. Per l'experiment van caldre 60 kg de fluoresceïna que després de ser abocada al Forat de Aiguallut va aconseguir la coloració del riu Joèu i de tota la Garona fins i tot més enllà de la frontera amb França. La prova va ser espectacular e irrefutable donant per tancada qualsevol polèmica. Viquipèdia

 

Val de Ruda des del Port de la Bonaigue (Val d'Aran)

 

Port de la Bonaigua (2,076 m.) - Alt Àneu, Naut Aran

La Bonaigua, dita també port de la Bonaigua (en aranès era Bonaigua i pòrt dera Bonaigua), és una zona de pas entre muntanyes, a 2.076 metres d'altitud, limítrofa entre el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran, que uneix els pobles de Salardú amb València d'Àneu. Administrativament pertany al municipi de l'Alt Àneu, a la Vall d'Àneu, Pallars Sobirà.

La bonaigua fa de frontera entre un vessant i l'altre dels Pirineus: a ponent, la Vall d'Aran es troba al costat atlàntic de la serralada, mentre que a llevant, el riu de la vall de la Bonaigua desemboca a la Noguera Pallaresa i, per tant, pertany a la conca de l'Ebre, que desemboca a la Mediterrània. La seva gran alçada i el fet que actuï com a porta d'entrada per a les depressions atlàntiques cap al vessant sud dels Pirineus fa que tot sovint hi faci mal temps. A l'hivern, el port roman tancat força dies a causa de la gran acumulació de neu i el perill d'allaus que poden travessar la carretera des de les muntanyes properes.

Antigament, juntament amb el port de Viella, era un dels pocs passos de muntanya que permetien arribar a la Vall d'Aran, a peu i amb corrues d'animals i mercaderies. L'ermita i el refugi de la Mare de Déu de les Ares, al vessant pallarès, era un punt estratègic de descans i refugi, en casos de mal temps. Al començament del segle XX es va obrir un vial de terra, apte per al trànsit rodat, que amb el temps ha acabat per esdevenir part de la carretera C-28.

La primera línia elèctrica que travessà els Pirineus es construí el 1929, i connectava la central hidroelèctrica de Cledes, a la vall d'Aran, amb la subestació elèctrica de la Pobla de Segur a través del port de la Bonaigua.

Al costat aranès, l'any 1964, es va obrir l'estació d'esquí de Vaquèira-Beret, que ha anat creixent fins a l'actualitat, que es troben els seus remuntadors a ambdós costats del port i també al bell mig d'aquest pas. De fet, a més de la Vall d'Aran, l'estació també es troba a la Vall d'Àneu, després de l'ampliació del sector de la Bonaigua, que es va incorporar als existents Vaquèira i Beret.

Existeix la reivindicació perquè es construeixi un túnel a la Bonaigua per comunicar de manera més ràpida i segura el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran. La principal opció consisteix en un túnel d'uns 5 km a una cota de 1700 m d'altitud. Una altra alternativa estudiada d'uns 5 km també a cota 1500 metres té el problema d'haver de construir una via de bones prestacions per la vall de Ruda i el riu de la Bonaigua, amb una afectació molt important dels espais PEIN. Malgrat tot, dins la política d'obres públiques no es tracta d'un projecte prioritari.

Saut deth Pish (La Vall d'Aran)

 

El Cementiri de Teresa

A principis del segle XX, els humils habitants del petit poble lleidatà de Bausen, a plena Vall d'Aran, procuraven portar una vida normal, sense grans ensurts.

Aleshores, els cognoms als pobles de muntanya no importaven; el que sí que importava era el nom de la casa a què pertanyies. Entre elles hi havia la casa Doceta i la casa Belana, que acabarien emparentades, donant lloc a la història que ens ocupa.

Una adolescent Teresa, pertanyent a la casa Doceta, es va enamorar de Sisco, fill de la casa Belana. Com molts joves de l´Espanya rural de l´època, estaven units per llaços familiars. Eren cosins, però això no va ser impediment per seguir amb la seva història d'amor, fins que un dia van decidir formalitzar la relació.

La parella es volia casar per l'Església, però pel seu parentiu havien d'obtenir una dispensa canònica que costava diners. Els joves, d'origen humil, no la van pagar. Alguns diuen que perquè no tenien diners, altres que perquè no van voler. El cas és que no van passar per la vicària, però sí que van iniciar una vida en comú. Van tenir dos fills, Cándido i Valerosa i tot anava bé fins que la Teresa mor prematurament a causa d'una pneumònia el 10 de maig del 1916. I és arran de la seva mort quan comença a néixer la història de la Teresa.

Sisco volia enterrar la seva estimada Teresa al cementiri del poble, però el capellà li va negar donar-li sepultura en un lloc sagrat perquè era una "pecadora" que havia tingut fills sense estar casada. A falta d'un recinte civil al cementiri de Bausen la solució era fer un simple forat al mig del bosc. Però els veïns volien per a Teresa una estada digna, així que tots es van posar a treballar i, pedra a pedra, es van passar tota la nit aixecant els murs del que passaria a la història com el “El cementiri de Teresa”, el més petit d´Espanya. Un petit cementiri d'uns 10x10 metres, amb la seva cancel·la d'entrada al voltant d'una acàcia i, als peus, la tomba de Teresa on es poden llegir dues dedicatòries: "Recuerdo a mi querida Teresa que murió el 10 de mayo de 1916 a la edad de 33 años" i "A nuestra querida madre".

Vall de Varradòs

 

Bagergue (Naut Aran)

Si us ve de gust veure més fotografies d'aquesta població punxa aquests enllaços 

Bagergue

Església de Sant Feliu de Bagergue

Val de Ruda (Val d'Aran)

 

Cap al tard

 

Saut deth Pish (Vall de Varradós - Aran)

 La cascada de Saut deth Pish és un impressionant salt d'aigua format per dues cascades, la principal és d'uns 20 metres d'altura i l'inferior d'uns aproximadament 5 metres. Aquesta aigua prové d'Er Embut, una petita canal per on travessa la vall del riu Unhòla.

Curta caminada per la vall de Varradòs per contemplar l'impressionant salt d'aigua, des del mateix aparcament de Saut deth Pish i passant pel petit refugi del mateix nom.

Santuari de Montgarri (Naut Aran)

 

Vall d'Aiguamoix

Les escarpades muntanyes de l'Aran cedeixen el seu poder per desembocar en aquesta vall on encara es poden veure cavalls salvatges. La seva vegetació està quallada de prats color maragda i espessos boscos atlàntics amb olor de terra humida. És un estimulant i senzill recorregut per la natura on es poden veure relíquies històriques com els Banys de Tredós, d'origen romà, o refugis de muntanya moderns, però no per això menys rurals. Si el turista s'aventura als cims més alts d'aquest paratge trobareu cims que ronden els 2000 metres d'alçada. Encara que si hi ha un camí que cal seguir en aquest verger d'Aiguamoix és el dels set llacs. El més impressionant de veure és el de Saboredo. Les seves serenes i abundants aigües de color verd estan emmarcades en un fons de muntanya rocosa i vellutada gespa que conformen un paisatge que sembla endinsar-nos en una vall encantada. 

Uelhs deth Joèu

 Els Ulls del Diable o de Júpiter, o el que és el mateix en aranès, els Uelhs deth Joèu, és una cascada espectacular i un fenomen excepcional, ja que són les aigües de la glacera de l'Aneto que desapareixen al Forau d'Aigualluts, a la vall de Benasc, i reapareixen a prop de l'Artiga de Lin, a la Val d'Aran, després de recórrer més de 4 quilòmetres subterranis. El 1931, el científic-pireneista Norbert Casteret, després d'abocar 60kg de fluoresceïna (colorant inofensiu) al Forau d'Aigualluts va poder demostrar la procedència de l'aigua que sorgia als Uelhs deth Joèu. 

Un raig de sol entre la boira

Còth deth Hòro (Espai Natural d'Era Artiga de Lin - Vath d'Aran)

 

Una tarda a la Vall de Varradòs

 

Santuari de Montgarri (Naut Aran)

 

Salardú (Naut Aran)

 

El Cementiri de Teresa

A principios del siglo XX, los humildes habitantes del pequeño pueblo leridano de Bausen, en pleno Valle de Arán, procuraban llevar una vida normal, sin grandes sobresaltos.

En aquel entonces, los apellidos en los pueblos de montaña no importaban; lo que sí importaba era el nombre de la casa a la que pertenecías. Entre ellas estaban la casa Doceta y la casa Belana, que acabarían emparentadas, dando lugar a la historia que nos ocupa.

Una adolescente Teresa, perteneciente a la casa Doceta, se enamoró de Sisco, hijo de la casa Belana. Como muchos jóvenes de la España rural de la época, estaban unidos por lazos familiares. Eran primos, pero esto no fue impedimento para seguir con su historia de amor, hasta que un día decidieron formalizar su relación. 

La pareja quería casarse por la Iglesia, pero por su parentesco debían obtener una dispensa canónica que costaba dinero. Los jóvenes, de origen humilde, no la pagaron. Algunos dicen que porque no tenían dinero, otros que porque no quisieron. El caso es que no pasaron por la vicaria, pero sí que iniciaron una vida en común. Tuvieron dos hijos, Cándido y Valerosa y todo iba bien hasta que Teresa muere prematuramente a causa de una neumonía el 10 de mayo de 1916. Y es a raíz de su muerte cuando empieza a nacer la historia de Teresa. 

Sisco quería enterrar a su amada Teresa en el cementerio del pueblo, pero el cura le negó darle sepultura en lugar sagrado porque era una "pecadora" que había tenido hijos sin estar casada. A falta de un recinto civil en el cementerio de Bausen la solución era hacer un simple agujero en medio del bosque. Pero los vecinos querían para Teresa una morada digna, así que todos se pusieron a trabajar y, piedra a piedra, se pasaron toda la noche levantando los muros de lo que pasaría a la historia como el "El cementiri de Teresa", el más pequeño de España. Un pequeño cementerio de unos 10x10 metros, con su cancela de entrada en torno a una acacia y, a sus pies, la tumba de Teresa en la que se puede leer dos dedicatorias: "Recuerdo a mi querida Teresa que murió el 10 de mayo de 1916 a la edad de 33 años" y "A nuestra querida madre".

El dormilega - (Bagergue - Naut Aran)

 

Unha (Naut Aran)