"No hi ha regles per les bones fotografies, són només bones fotografies". Ansel Adams
12 d’octubre 2022
La porta on he trucat de nit i dia
27 de setembre 2022
El Rovelló
a la vora del camí.
T’amagues
fins que et vinc a descobrir.
Sota el sol
o amb la foscor
has sortit a la tardor
ets un tresor
regal del bosc,
ets un diamant
torrat al plat.
T’amagues sota l’herba
a la vora del camí.
T’amagues
fins que et vinc a descobrir.
Carolina Marchan González
Escola La Ginesta
29 d’abril 2022
Vora la mar eternament inquieta...
torna el mar més blau,
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.
Joan Maragall
05 d’abril 2022
04 de març 2022
Cançó sense nom
I tot el cercle de canons
Que apuntes al meu poble?
On vas amb la vergonya per galó,
I en el fusell, hi duus la por,
Que apuntes al meu poble?
On vas quan ja l'infant
No vol jugar
Perquè el carrer
Vessa de sang
I ets tu qui l'omples?
On vas quan ja l'infant
No pot mirar
Ni el blau del mar
Ni aquell cel clar
I ets tu qui el borres?
Lluís Llach
28 de febrer 2022
Voldran que et moris (Joan Margarit)
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t’estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l’amor.
La lògica implacable de la mort.
L’alleujament que dóna saber que estan tan junts.
(Joan Margarit)
07 de gener 2022
En un pueblo de la Alcarria
En esta tierra de España
y en un pueblo de la Alcarria
hay una casa
en la que estoy de posada
y donde tengo, prestadas,
una mesa de pino y una silla de paja.
Un libro tengo también. Y todo mi ajuar se halla
en una sala
muy amplia
y muy blanca
que está en la parte más baja
y más fresca de la casa.
Tiene una luz muy clara
esta sala
tan amplia
y tan blanca...
Una luz muy clara
que entra por una ventana
que da a una calle muy ancha.
Y a la luz de esta ventana
vengo todas las mañanas.
Aquí me siento sobre mi silla de paja
y venzo las horas largas
leyendo en mi libro y viendo cómo pasa
la gente a través de la ventana.
Cosas de poca importancia
parecen un libro y el cristal de una ventana
en un pueblo de la Alcarria,
y, sin embargo, le basta
para sentir todo el ritmo de la vida a mi alma.
Que todo el ritmo del mundo por estos cristales pasa
cuando pasan
ese pastor que va detrás de las cabras
con una enorme cayada,
esa mujer agobiada
con una carga
de leña en la espalda,
esos mendigos que vienen arrastrando sus miserias, de Pastrana,
y esa niña que va a la escuela de tan mala gana.
¡Oh, esa niña! Hace un alto en mi ventana
siempre y se queda a los cristales pegada
como si fuera una estampa.
¡Qué gracia
tiene su cara
en el cristal aplastada
con la barbilla sumida y la naricilla chata!
Yo me río mucho mirándola
y la digo que es una niña muy guapa...
Ella entonces me llama
¡tonto!, y se marcha.
¡Pobre niña! Ya no pasa
por esta calle tan ancha
caminando hacia la escuela de muy mala gana,
ni se para
en mi ventana,
ni se queda a los cristales pegada
como si fuera una estampa.
Que un día se puso mala,
muy mala,
y otro día doblaron por ella a muerto las campanas.
Y en una tarde muy clara,
por esta calle tan ancha,
al través de la ventana,
vi cómo se la llevaban
en una caja
muy blanca...
En una caja
muy blanca
que tenía un cristalito en la tapa.
Por aquel cristal se la veía la cara
lo mismo que cuando estaba
pegadita al cristal de mi ventana...
Al cristal de esta ventana
que ahora me recuerda siempre el cristalito de aquella caja
tan blanca.
Todo el ritmo de la vida pasa
por el cristal de mi ventana...
¡Y la muerte también pasa!
¡Qué lástima
que no pudiendo cantar otras hazañas,
porque no tengo una patria,
ni una tierra provinciana,
ni una casa
solariega y blasonada,
ni el retrato de un mi abuelo que ganara
una batalla,
ni un sillón de viejo cuero, ni una mesa, ni una espada,
y soy un paria
que apenas tiene una capa...
venga, forzado, a cantar cosas de poca importancia!
León Felipe
06 de desembre 2021
Hivern I
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
Miquel Martí i Pol
29 de novembre 2021
La Laguna Negra (Soria)
hasta la Laguna Negra,
agua transparente y muda
que enorme muro de piedra,
donde los buitres anidan
y el eco duerme, rodea;
agua clara donde beben
las águilas de la sierra,
donde el jabalí del monte
y el ciervo y el corzo abrevan;
agua pura y silenciosa
que copia cosas eternas;
agua impasible que guarda
en su seno las estrellas...”
Antonio Machado
18 de novembre 2021
Camí empedrat
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts."
Rosa Leveroni
16 de novembre 2021
Colors de tardor
de roig i de groc,
les fulles tremolen
sota un sol de foc.
El vent les fa caure,
les duu fins al port.
Quan surtis de casa,
trepitja-les fort!
Les mosques s'amaguen,
l'hivern és a prop.
Les flors, espantades,
es tanquen de cop.
Francesc Bofill, Antoni Puig i Francesc Serrat
14 de novembre 2021
Homenatge a les víctimes de la COVID-19 (Sant Joan Despí, Novembre 2021)
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Miquel Martí i Pol




