Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges

12 d’octubre 2022

La porta on he trucat de nit i dia


La porta on he trucat de nit i dia,
mon pensament atreu.
Com el captaire que en la porteria
del monestir s'asseu,
jo m'he assegut enfront de l'ombra incerta,
de cara al mur sagrat,
i és mon viure esperar que em sia oberta
la porta on he trucat.

Joan Alcover i Maspons

27 de setembre 2022

El Rovelló


T’amagues sota l’herba

a la vora del camí.

T’amagues

fins que et vinc a descobrir.

Sota el sol

o amb la foscor

has sortit a la tardor

ets un tresor

regal del bosc,

ets un diamant

torrat al plat.

T’amagues sota l’herba

a la vora del camí.

T’amagues

fins que et vinc a descobrir.


Carolina Marchan González

Escola La Ginesta

29 d’abril 2022

Vora la mar eternament inquieta...


 El cel ben serè

torna el mar més blau,

d'un blau que enamora

al migdia clar:

entre pins me'l miro...

Dues coses hi ha

que el mirar-les juntes

me fa el cor més gran:

la verdor dels pins,

la blavor del mar.


Joan Maragall

04 de març 2022

Cançó sense nom


On vas amb les banderes i avions

I tot el cercle de canons

Que apuntes al meu poble?


On vas amb la vergonya per galó,

I en el fusell, hi duus la por,

Que apuntes al meu poble?


On vas quan ja l'infant

No vol jugar

Perquè el carrer

Vessa de sang

I ets tu qui l'omples?


On vas quan ja l'infant

No pot mirar

Ni el blau del mar

Ni aquell cel clar

I ets tu qui el borres?


Lluís Llach

28 de febrer 2022

Voldran que et moris (Joan Margarit)


Sents aquest mar tranquil de cap al tard,

mig orgue, mig violoncel.

Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles

el teu propi final, mentre al llarg de la platja

el mar és una peça de seda desplegant-se.

Escoltes el que et diuen les onades:

que els qui t’estimaran, voldran que et moris.

Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.

La lògica implacable de l’amor.

La lògica implacable de la mort.

L’alleujament que dóna saber que estan tan junts.

(Joan Margarit)

07 de gener 2022

En un pueblo de la Alcarria


En esta tierra de España

y en un pueblo de la Alcarria

hay una casa

en la que estoy de posada

y donde tengo, prestadas,

una mesa de pino y una silla de paja.

Un libro tengo también. Y todo mi ajuar se halla

en una sala

muy amplia

y muy blanca

que está en la parte más baja

y más fresca de la casa.

Tiene una luz muy clara

esta sala

tan amplia

y tan blanca...

Una luz muy clara

que entra por una ventana

que da a una calle muy ancha.

Y a la luz de esta ventana

vengo todas las mañanas.

Aquí me siento sobre mi silla de paja

y venzo las horas largas

leyendo en mi libro y viendo cómo pasa

la gente a través de la ventana.

Cosas de poca importancia

parecen un libro y el cristal de una ventana

en un pueblo de la Alcarria,

y, sin embargo, le basta

para sentir todo el ritmo de la vida a mi alma.

Que todo el ritmo del mundo por estos cristales pasa

cuando pasan

ese pastor que va detrás de las cabras

con una enorme cayada,

esa mujer agobiada

con una carga

de leña en la espalda,

esos mendigos que vienen arrastrando sus miserias, de Pastrana,

y esa niña que va a la escuela de tan mala gana.

¡Oh, esa niña! Hace un alto en mi ventana

siempre y se queda a los cristales pegada

como si fuera una estampa.

¡Qué gracia

tiene su cara

en el cristal aplastada

con la barbilla sumida y la naricilla chata!

Yo me río mucho mirándola

y la digo que es una niña muy guapa...

Ella entonces me llama

¡tonto!, y se marcha.

¡Pobre niña! Ya no pasa

por esta calle tan ancha

caminando hacia la escuela de muy mala gana,

ni se para

en mi ventana,

ni se queda a los cristales pegada

como si fuera una estampa.

Que un día se puso mala,

muy mala,

y otro día doblaron por ella a muerto las campanas.

 

Y en una tarde muy clara,

por esta calle tan ancha,

al través de la ventana,

vi cómo se la llevaban

en una caja

muy blanca...

En una caja

muy blanca

que tenía un cristalito en la tapa.

Por aquel cristal se la veía la cara

lo mismo que cuando estaba

pegadita al cristal de mi ventana...

Al cristal de esta ventana

que ahora me recuerda siempre el cristalito de aquella caja

tan blanca.

Todo el ritmo de la vida pasa

por el cristal de mi ventana...

¡Y la muerte también pasa!

 

¡Qué lástima

que no pudiendo cantar otras hazañas,

porque no tengo una patria,

ni una tierra provinciana,

ni una casa

solariega y blasonada,

ni el retrato de un mi abuelo que ganara

una batalla,

ni un sillón de viejo cuero, ni una mesa, ni una espada,

y soy un paria

que apenas tiene una capa...

venga, forzado, a cantar cosas de poca importancia!

 

León Felipe



06 de desembre 2021

Hivern I


Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables

i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:

És una mica malenconiós,

d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:

és un oblidar la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:

és una rara flexibilitat de la llum

damunt les coses. L'hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i el de les cambres

i el de la gent que mira, rera els vidres,

com la neu unifica els horitzons


Miquel Martí i Pol

29 de novembre 2021

La Laguna Negra (Soria)


 “ Llegaron los asesinos

hasta la Laguna Negra,

agua transparente y muda

que enorme muro de piedra,

donde los buitres anidan

y el eco duerme, rodea;

agua clara donde beben

las águilas de la sierra,

donde el jabalí del monte

y el ciervo y el corzo abrevan;

agua pura y silenciosa

que copia cosas eternas;

agua impasible que guarda

en su seno las estrellas...”

Antonio Machado

18 de novembre 2021

Camí empedrat


 "Amo tots els camins, fins els més aspres,

     mentre siguin oberts

i posin tremolor de fruita nova

     als meus sentits desperts."


Rosa Leveroni

16 de novembre 2021

Colors de tardor


 Els arbres es muden

de roig i de groc,

les fulles tremolen

sota un sol de foc.

El vent les fa caure,

les duu fins al port.

Quan surtis de casa, 

trepitja-les fort!

Les mosques s'amaguen,

l'hivern és a prop.

Les flors, espantades,

es tanquen de cop.

Francesc Bofill, Antoni Puig i Francesc Serrat

14 de novembre 2021

Homenatge a les víctimes de la COVID-19 (Sant Joan Despí, Novembre 2021)

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar, del sofriment lentíssim

que va anar marfonent-te, de les teves

coses parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties,

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te, a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol