Mà de Buda

Es tracta d’un dels cítrics més curiosos que existeixen. A Japó i a Xina s’usa com a planta aromàtica i és una ofrena típica dels temples budistes. De fet, es diu que aquest llimó amb forma de mà aconsegueix el seu clímax quan aquesta sembla tancada, perquè és en aquest moment quan imaginem el profeta resant.

L’origen d’aquests llimoners amb fruits d’estranya forma es troba en el nord-oest de l’Índia, d’on és típic, encara que també és possible que foren els monjos budistes els qui el portaran allí procedent del sud de Xina. Ells els conreaven en els seus monestirs com a símbol de la felicitat, la riquesa i la longevitat, i acostumaven a posar-los en taules sobre els altars, a manera d’ofrena i oberts per la meitat, aprofitant així les seves propietats aromàtiques. Segons els budistes l’estat ideal de la Mà de Buda és quan els seus dits apunten cap avall, perquè és llavors quan les mans estan tancades, símbol de l’acte ritual de l’oració.

Algunes fonts asseguren que la Mà de Buda va poder ser el primer cítric que va arribar a Europa gràcies a les tropes d’Alejandro Magne, que fascinades per la seva curiosa forma van voler portar-la amb ells allà per on passaven. Després es van adonar de les propietats medicinals de la planta, molt més pràctiques. La Mà de Buda va començar llavors a usar-se com a digestiu, expectorant i tònic. Amb el pas del temps la seva aroma fresca i agradable, inconfusible i intens, va passar a ser el principal valor d’aquest fruit, usat des de l’antiguitat per a l’elaboració de perfums i cosmètics. 

Extret de "Espores. La veu del Botànic".