Els Reis de la il·lusió

LA NIT DE REIS

“Dins d’un piset xic i pobre / que hi ha a peu pla d’un terrat, / treballa una pobra dona, / treballa sense parar.

Si algun cop minven ses forces, / no desmaia, no, que sap / que al mirar a sa filleta, / les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen / que hermosa ha estat sens igual: / avui d’aquella hermosura / sols per record li han quedat, / unes trenes ondejades, / negres, sedoses, brillants, / que, a l’estendre’s damunt d’ella / a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda, / i sembla que amb més afany, / treballa la pobra mare, / tot mirant-se el seu infant.

-Mareta, li diu la nina, / fiqueu-me al llit, que és prou tard, / i tinc por vindran los Reis / i encara no hi hauré anat.

-Qui sap si vindran, filleta! / lo nostre pis, és tan alt!

-Prou, com que baixen del cel, / ja els hi ve bé de passar! / i a fe mare que els espero / amb gran desig aquest any. / Vull que em portin una nina / com aquella que hi ha a baix!

-Les nines, són per les nenes / que ja res falta els hi fa; / tu fill meu, que estàs descalça / los hi tens que demanar / que et portin sabates noves.

-Ai, mare, no em feu plorar! / ja n’estic aconhortada / de caminar a peu descalç, / de portar robeta vella, / de morir-me treballant; / però que em dugan la nina / que jo sempre he demanat! / Des de l’any que van portar-la / a la nena que està a baix, / jo hi he pensat cada dia, / jo de nit l’he somniat. / Ai, mare, i que n’és d’hermosa! / i que bonica que va! / Té una careta tan fina, / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita, / que fins dentetes hi ha! / Obre els ulls quan està dreta, / i, per dormir, els té tancats, / té uns cabellets com de seda / i els té rossos i rissats, / porta lo vestit amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero, i fins guants! / Jo en vull una com aquella, / que tot l’any l’he demanat! / puix si demà quan me llevi, / la nina no haig de trobar, / com que de nit la somnio, / la toco i la duc a braç, / pregaré a Déu que al dormir-me / mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare, / del fons del cor arrencat, / i agafant a sa filleta / i estrenyent-la amb fort abraç: / -Vés-te’n al llit, amor meva / li digué amb febrós afany, / vés, mes a Déu no demanis / que no et vulla despertar, / que la nina que tu esperes, / com la desitges tindràs.

Quan tot just lo dia apunta, / ja la nena s’ha llevat; / plora i riu i salta i brinca, / i el que li passa no sap. / Li han portada aquella nina / que ella tant ha demanat: / li han portada i té la cara / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita / que fins dentetes hi ha! / porta vestidet amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero; i fins guants!

Res li manca, res li manca / de quant ella ha demanat; / sols li falten a la mare, / les trenes negres, brillants, / que fins a terra arribaven, / que hermosejaven son cap, / que entre mig de sa pobresa / les havia tant guardat!”

DOLORS MONSERDÀ (1845-1919)